Són molts els fotògrafs i amics que han immortalitzat Picasso al llarg de la seva vida: des de Jean Cocteau fins a Man Ray, de Brassaï a Henri Cartier-Bresson, de Richard Avedon a Cecil Beaton, i de Robert Doisneau a Irving Penn, entre molts altres. Gairebé tots han fet història en la fotografia i, en alguns casos, en la història de l’art, la literatura i els costums del segle XX. Tanmateix, molt pocs van tenir el privilegi de poder compartir l’esfera privada de l’artista. Entre aquests, destaquen Edward Quinn i André Villers, que el van acompanyar fins al final de la seva vida.
EDWARD QUINN
Edward Quinn va néixer a Dublín l’any 1920. Després d’acabar els seus estudis, va exercir diverses professions. Es va dedicar a la música, tocant la guitarra i altres instruments, i actuava en públic com a cantant. Posteriorment, va començar a practicar la fotografia. L’any 1950, va publicar la seva primera fotografia a l’Irish Independent. Més tard, es va traslladar a la Costa Blava, epicentre de la vida social d’aquells anys. Com a enviat de Paris Match, va fotografiar grans estrelles, directors, intel·lectuals i mites de l’època: Charlie Chaplin, Orson Welles, Alfred Hitchcock, Jean Cocteau, Henri-Georges Clouzot, Gary Cooper, Burt Lancaster, Luchino Visconti, Frank Sinatra, Spencer Tracy, Sophia Loren, Brigitte Bardot, Kirk Douglas, Grace Kelly, Gregory Peck, Audrey Hepburn, Aristòtil Onassis, Winston Churchill o John F. Kennedy, només per citar-ne alguns.
Quinn no era només un “paparazzo” que reflectia fidelment l’esplendor i l’hedonisme de l’edat d’or de la Costa Blava. Observador atent, també descrivia el realisme sec i urbà en les seves vistes i paisatges irlandesos, que explorava amb gran mestria i talent.
Va retratar la realitat dels gitanos i romanís en pelegrinatge a les Boques del Roine, a Les Saintes-Maries-de-la-Mer, fotografiant les seves festes, danses i rituals, i aconseguint captar la complexitat, profunditat i poesia de la seva cultura, fins i tot en l’essencialitat i la simplicitat del dia a dia. D’altra banda, es va dedicar a retratar artistes del calibre de Hans Hartung, Francis Bacon, Salvador Dalí, Max Ernst, Alexander Calder, Graham Sutherland o Georg Baselitz.
Va conèixer Picasso l’any 1951 a Vallauris, en una de les primeres exposicions de ceràmica que s’hi van organitzar. Les circumstàncies van ser pintoresques i defineixen perfectament l’empatia que va sorgir entre tots dos. Després d’un reportatge fotogràfic, Quinn es va guanyar l’estima de Picasso per la seva vàlua, discreció i reserva, així com per la seva peculiar manera de treballar: natural i espontània, sense llums artificials, sense trípode i sense necessitat que Picasso posés.
Durant l’estiu de 1955, es va començar a rodar Le Mystère Picasso d’Henri-Georges Clouzot als estudis de La Victorine, a Niça. Edward Quinn va fotografiar algunes escenes del rodatge, i Villers també va fer algunes fotografies del procés. Al llarg del rodatge, Picasso va pintar dues obres titulades Baigneurs i La Garoupe.
Quinn va escriure The Private Picasso: A Photographic Study, va participar en el llibre Picasso at Work, amb textos de Roland Penrose, i va crear el documental Picasso: The Man and His Work.
Va morir l’any 1997 a Altendorf, Suïssa, on s’havia retirat l’any 1992 a causa del seu delicat estat de salut.
ANDRÉ VILLERS
Per la seva banda, André Villers va néixer a Beaucourt, França, l’any 1930. Als 17 anys, va contreure una greu forma de tuberculosi òssia i va ser ingressat en una clínica de Vallauris. Immòbil al llit durant uns cinc anys a causa de la malaltia, escoltava música jazz i va desenvolupar una profunda passió per la fotografia, que va aprendre a practicar, aprofundint en l’ús de la càmera obscura. La seva gran determinació i voluntat de superar les barreres físiques van permetre al jove André, mitjançant un ardu i complex procés de rehabilitació, superar unes condicions físiques dificilíssimes, gairebé extremes.
L’any 1953, passejant pels carrers de Vallauris, es va trobar per casualitat amb Picasso i li va fer una fotografia. Més endavant, seria el mateix Picasso qui li regalaria la seva primera càmera fotogràfica: la llegendària càmera alemanya Rolleiflex. Així s’iniciaria una amistat i una col·laboració que perdurarien fins a la mort del pintor l’any 1973.
Comencen a treballar junts, activant una recerca comuna mitjançant una experimentació que fusiona pintura i fotografia. Neix així una síntesi original entre les dues arts, que transcendeix els seus respectius límits i obre nous horitzons. Replantegen el cubisme cinquanta anys després, generant el que anomenen “cubisme fotogràfic”. Exploren noves tècniques de revelat i d’impressió amb els treballs de Picasso, arribant a una fusió completa entre fotografia i pintura, que queda superada per la producció d’una forma d’art autònoma i independent, que reuneix mitjans i instruments diversos.
Creen, en una harmonia singular, centenars d’imatges i fotocollages. L’any 1962, trenta d’aquestes imatges, les “interpretacions fotogràfiques” de Villers dels cut-outs i overlays de Picasso, són seleccionades per al llibre Diurnes, amb textos de Jacques Prévert, publicat pel gran marxant i col·leccionista alemany Heinz Berggruen. Villers fou autor de llibres imprescindibles d’imatges de l’artista com Portrait de Picasso (1959), Picasso à Vallauris (1987) i Picasso dans l’oeil de Villers (1990).
La seva obra fotogràfica testimonia i documenta el projecte artístic complet, la feina i la vida del Mestre d’una manera tan única com extraordinària. Va morir a Mougins, França, l’any 2016.
Edward Quinn i André Villers van aconseguir guanyar-se la confiança del pintor i captar-ne així la quotidianitat. Gràcies a la sensibilitat tècnica i artística dels dos fotògrafs, podem recórrer l’última etapa de la vida del pintor, a partir de mirades i enfocaments diversos.
En definitiva, les fotografies que formen part d’aquesta exposició ofereixen la possibilitat de tafanejar la seva intimitat, desvetllant l’home que s’amaga darrere de l’artista. Un home ric en passions i qualitats, però també ple de manies i obsessions, com la de les màscares que l’artista es posa i es treu en algunes d’aquestes excel·lents sèries fotogràfiques.
